dissabte, 16 d’agost del 2008

Pompeu Fabra i la llengua catalana

Autor: Francesc Barriga i Pérez - Fecha: 01/07/2008

La llengua catalana és un dels grans símbols de Catalunya, el tret diferencial característic de la població i un dels elements bàsics per entendre la història, la societat i l’actualitat del territori.
Els orígens del català cal buscar-los a l’època medieval. Es tracta d’una llengua romànica –com el portuguès, el castellà, el francès o l’italià– derivada del llatí. Si bé oralment es parlava la llengua des del s. X, els primers documents conservats en català són del segle XII: un fragment del Liber Iudiciorum i les anomenades Homílies d’Organyà. Al llarg de l’època medieval, el català ana ocupant un paper cada cop més important on destaquen el camp del vers –cas d’Ausiàs March–, la prosa –obres de Ramon Llull i, posteriorment, la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc de Joanot Martorell– i, sobretot, el llenguatge jurídic i el comercial; durant dècades es parlà català a diversos punts de la Mediterrània.
Després d’un període de forta decadència, sobretot a partir de la victòria de la dinastia Borbònica a la Guerra de Successió del 1714, el català s’anà recuperant al llarg del s. XIX: era la llengua parlada per les classes populars i pel que fa a l’àmbit de la cultura i la literatura fou el moviment de la Renaixença, emmarcat en l’època del Romanticisme, qui farà resorgir la llengua catalana amb exponents com Jacint Verdaguer o Joan Maragall.
Ara bé, el català escrit no estava encara normalitzat. Actualment qui s’encarrega d’actualitzar la llengua i anar-la modificant és l’Institut d’Estudis Catalans però la primera persona que va dur a terme aquesta gran tasca fou Pompeu Fabra.

Pompeu Fabra i Poch va néixer a Gràcia el 20 de febrer del 1868 i morí a Prada de Conflent el 25 de desembre del 1948 on vivia exiliat des del final de la Guerra Civil el 1939.
Fabra començà estudis d’enginyeria i, a més, estudià el català de forma autodidàctica. Després de la publicació el 1891 de Ensayo de gramática de catalán moderno, junt amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra va començar una destacada campanya lingüística impulsada per la revista L’Avenç que fou la base dels seus estudis.
Fabra va viure uns anys a Bilbao, cosa que no li va impedir seguir amb la seva dedicació a la filologia catalana.
Enric Prat de la Riba, qui fou president de la Mancomunitat de Catalunya, encarregà a Pompeu Fabra impulsar la normativització del català des de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), de la qual Fabra en fou membre fundador i president fins 1948, a més de ser president general de l’IEC en diverses etapes.
L’obra de Fabra per tal d’establir l’us correcte de la llengua catalana és majestuosa: el 1912 edità una primera Gramàtica catalana, el 1913 les Normes ortogràfiques, el 1917 el Diccionari ortogràfic i el 1918 s’adopta oficilament la seva gramàtica (actualitzada pòstumament el 1956 per Joan Coromines); el 1932 completà la seva obra amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana conegut popularment com el Fabra i que és l’origen del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC actualitzat periòdicament. A més, el 1924 van aparèixer unes Converses filològiques que són articles curts per tal de resoldre dubtes freqüents sobre el català. L’any 1932 va ser nomenat catedràtic de llengua catalana de la Universitat de Barcelona.
Fabra és la peça fonamental per entendre la normalització de la llengua catalana tal i com la coneixem avui en dia. Quan el 1990 la Generalitat de Catalunya creà la tercera universitat pública de Barcelona li posà Pompeu Fabra en el seu honor.